Bartomeu Rosselló Pòrcel

Bartomeu Rosselló Pòrcel va néixer l'any 1913 i va morir l'any 1938, malalt de tuberculosi. Ell va ser un poeta i traductor mallorquí. 

Era fill d'una família modesta i va estudiar el batxillerat a l'institut de Palma. Va estudiar filosofia i lletres a Barcelona i va ser deixeble de Carles Riba, de Joan Coromines i condeixeble de Salvador Espriu, amb qui va tenir una relació molt estreta. 

L'obra de Rosselló-Pòrcel és breu, però densa.  El 1930 va publicar l'Antología de poetas mallorquines. 

Nou poemes (1933) i Quadern de sonets (1934) són les primeres provatures poètiques i s'hi poden veure les influències de l'Escola Mallorquina i de Gabriel Alomar.

El tercer volum, ja pòstum, significa la culminació de la seva poètica i li valgué la justa fama i la consideració d'haver trencat amb el malefici paisatgístic i tradicionalista de l'Escola Mallorquina. De fet, Imitació del foc (1938) el converteix en el primer poeta mallorquí que pertany de ple al segle XX.

Influències alhora d'escriure:

1. Avantguardes: vers trencat, barreja tipografia, fa servir infinitius i substantius, versos sense rima, els versos són anisosil·làbics, elipsi del verb,...

2. "Generación del 27": Escrivia poesia pura.

3. Neopopularisme: Agafa les expressions populars i les re-elaborava de manera culta.

Símbols: 

1. Foc

2. Foscor

3. Mar

4. Àngel (poeta-heroi)

Pere Calders

Pere Calders va néixer a Barcelona l'any 1912 i va morir l'any 1994. És un dels escriptors més llegits de la literatura catalan i és destacat com a contista. El seu pare va ser escriptor i traductor. Pere Calders va ser fill únic i els seus pares li van encomanar l'amor a les lletres i a l'art. Admirava l'estil de Carner i per tant el de Joaquim Ruyra. Pere va estudiar a l'Escola Superior de Belles Arts. 

En el cas de Pere Calders la guerra cívil també va marcar la seva existència. Es va exil·liar a França i més tard a Mèxic on va treballar com a publicista, contista i novel·lista. Sempre ha escrit en català i per tant el seu public era Catalunya. 

El reconeixement popular no li va arribar fins al 1979, quan la companya Dagoll Dagom va adaptar i representar Anatviana. El 1986 va ser Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, i el 1992 va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona. Un any més tard se li va concedir el Premi Nacional de Periodisme.

Es diu que Pere Calders d'una banda posseïa un do innat ja que tenia una prodigiosa imaginació. Ell escrivia realisme màgic, que és un gènere metalingüístic i literari de mitjan segle XX. Ho feia quan encara no existia i per tant era conscient de que estava escrivint aquest gènere. En les seves obres calders combina la realitat quotidiana amb la fantasia per tal de posar al descobert les contradiccions de la conducta humana a travès de l'absurd. L'absurd de Calders té la seva lògica encara que sembli paradoxal. La seva obra per tant és una reflexió sobre la realitat humana vistav amb simpatia i alhora ironia. 

Els contes de Calders mostren desitjos que es fan realitat, crims, humor i ironia, somnis, tecnologia, miralls, rellotges i naufargis. A més al ser dibuixant la manera que tenia d'escriure era molt visual. Ell mateix diu que escrivia perquè li agradava i no li importava el resultat i que si li agradava a la gent millor. 

Jardí voral el mar

Aquest llibre explica la història de la família Bohigues. És una família que passen que passen els estius a una casa d'estiueig de la costa. La Rosamaria i el Francesc (amos de la casa) passaven els estius amb uns amics, l'Eulàlia i el Sebastià (que festejarà amb la Miranda, una de les cambreres de la casa). La Rosamaria es queda embarassada, però perd el fill. Un tal senyor Bellom compra el terreny veí a la casa i s'en construeix una, i posteriorment va a passar-hi també els estius. Un dia, els pares de l'Eugeni (un antic nòvio, amic i veí de la Rosamaria), la van a verure perquè no saben res del seu fill des de fa molt de temps, però no arriben a parlar amb ella i se'n van. Al final, resulta que la Maribel (una filla del Bellom, que s'instal·la a viure amb ell) es casa amb l'Eugeni, que acaba morint a la platja. L'hivern següent, la Rosamaria casi no surt de casa, a causa de la mort de l'Eugeni, i decideixen vendre la casa d'estiueig per no haver-hi de tornar. El Bellom s'acaba casant amb la Miranda.

Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda va néixer a Barcelona l'any 1908 i va morir a Girona l'any 1983 i és la novel·lista més important de postguerra per la densitat i els poemes de la seva obra. És autora de la novel·la catalana més aclamada de tots els temps, La plaça del Diamant (1962), que es pot llegir actualment en més de vint idiomes. 

Va viure la seva infantesa al barri de Sant Gervasi de Cassoles. Va ser filla única. Les persones que van tenir més influència en Mercè van ser ser la seva mare i el seu avi. Les flors eren la seva passió i estan reflectides constantment a la seva obra. Va ser autodidàctica. Com que va passar molt de temps al jardí quan era una nena, el jardí era el lloc ideal per ella.

Va començar a escriure contes per a revistes, com a fugida d'un matrimoni decebedor i, més tard, quatre novel·les d'un cop, que després rebutja, tret d'Aloma (1938), amb la qual guanya el premi Crexells. A les primeries de la Guerra Civil espanyola treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les Lletres Catalanes. Va ser exiliada primer a diverses localitats de França i després a Ginebra, trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català. Amb El carrer de les Camèlies (1966) guanya el premi Sant Jordi, el de la Crítica i el Ramon Llull. A mitjan anys setanta retorna a Catalunya, a la població de Romanyà de la Selva, on acaba la novel·la Mirall trencat (1974) i, entre d'altres, encara publica Viatges i flors i Quanta, quanta guerra..., el 1980, any en què li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Des de 1998 es convoca el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l'autora.  

 Alhora d'escriure feia servir la novel·la psicologica, és a dir no deia què pensaven els personatges ni com eren, ho ha d'intuir el lector a partir del què passa a l'història. A més utilitzava la llengua parlada, que és una tècnica narrativa que es caracteritza per utilitzar frases fetes, incadabades, punts suspensius,...

Antígona - Salvador Espriu

Antígona és una peça teatral culta de l'escriptor català Salvador Espriu. La va escriure l' any 1939, poc després de l'entrada de les tropes franquistes a la capital catalana, però no fou fins al 1955 que sortí publicada.

Espriu presenta personatges esquemàtics i sintètics per ressaltar aspectes determinats de comportament. No els analitza psicològicament.

Sabem , pel pròleg-personatge, que Antígona serà " condemnada per un crim contra la ciutat ", en enterrar el cos " mig menjat pels voltors " del seu germà Polinices. Serà inculpada per Creont , però ja a la primera part de la tragèdia , la noia és acusada, per Etèocles , de trair Tebes , ja que vol evitar la lluita entre germans.

Antígona supera els altres personatges per la seva alta moralitat , noblesa i humanitat. Només Eumolp ajudarà Antígona i suportarà el destí tràgic. Ismene és la germana d'Antígona, d'Etèocles i Polinices i simbolitza la indecisió i l'oblit. Ella que ha vist la mort dels germans no és capaç d'actuar amb la noblesa d'Antígona.

Espriu fa servir aquest mite per fer veure al poble el que està passant. La guerra civil és com una guerra entre germans, en el cas del mite la guerra entre Polinices i Etèocles. Creon seria Franco, el dictador. 

Salvador Espriu

Salvador Espriu va néixer l'any 1913 a Santa Coloma de Farners i va morir l'any 1985 a Barcelona. Va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català. Va viure en uns anys en què la cultura i la llengua catalana estaven realment proscrites en la tenebra franquista. Va passar la seva infantesa entre Barcelona i Arenys de Mar. Com que va passar molts d'estius a Arenys  molts dels indrets geogràfics, dels costums i dels personatges que es reflecteixen al llarg de la seva obra literària partiran d'aquesta vila, i per tant un dels seus primers llibres de poemes va ser Cementiri de Sinera. El seu leit motiv era el mar i el referent del mar per Espriu té unes connotacions de tranquil·litat i d'antigor, i per a ell significa pau espiritual i literària en pau.. Arenys en les obres d'Espriu és Sinera.

Espriu s'inventava noms per amagar els noms vertaders; Catalunya és Konilòsia, Lavínia és Barcelona i Sepharad és Espanya. És molt important saber què volen dir per entendre les seves obres.

Quan era jove va passar-se uns quants anys malalt al llit a causa d'una infecció pulmonar i per tant, va tenir temps de formar-se en lectures de gran abast com la Bíblia, Quixot,... Espriu era una persona molt perfeccionista i acurada. 

El cementiri d'Arenys va ser ser un indret ideal per a la reflexió sobre la mort, un tema molt recorrent al llarg de la seva obra. La mort va acompanyada pel simbolisme dels xiprers.

La trajectòria literària de Salvador Espriu es va iniciar el 1929 amb una edició no venal del llibre en castellà Israel. 

L'obra d'Espriu està caracteritzada per l'intel·lectualisme i el descriptivisme; el seu univers simbòlic i mític no sempre és a l'abast de tothom és a dir no pot ser fàcilment comprès sense tenir en compte la seva formació clàssica i humanística, el context historicosocial del franquisme i la seva tria personal de no exiliar-se.  La part més coneguda de l'autor es la poesia ja que era molt simbòlica. 

Espriu a les seves obres tracta de manera obsessiva el tema de la morta. La poesia es concisa, simple i amb un vocabulari de caràcter simbòlic i es pot dir que Espriu dominava tots els registres de la llengua. 

Noucentisme

El noucentisme és pot definir com a moviment cultural i estratègia política que fa funcionar un aparell d'estat, en aquest cas la Mancomunitat, que era el sistema de govern de l'època. Aquest moviment comença l'any 1906 i acaba l'any 1925 ja que comença la dictadura de Primo de Rivera.

L'any 1906 van sorgir les idees del Noucentisme en diferents obres: 

• Solitud, de Victor Català
• Glosari, d'Eugeni D'ors també anomenat "xènius"
• Els fruits saborosos, de Josep Carner

A més a més també es va fer el primer congrés internacional de la llengua catalana on hi van anar filòlegs d'arreu d'Europa i van decidir que el català tenia la mateixa importància que una altra llengua i que era una llengua romànica independent. A partir d'aquí els filòlegs catalans van decidir que havien de fer alguna cosa pel català. Van voler fer normes ortogràfiques, gramàtica i un diccionari ja que sense això no es podia formar el català. L'any 1911 es va introduir una secció filològica a l'institut d'estudis catalans on es va confeccionar el diccionari, les normes ortogràfiques i la gramàtica.                                                                             

Es podria dir que el noucentisme està dividit en dues etapes. La primera va de l'any 1906 al 1911. En aquesta etapa les idees del noucentisme van començar a sortir. La segona etapa va del 1911, que és quan es va morir Joan Maragall, al 1925.

Les idees del noucentisme que hi havien en el glossari d'Eugeni d'ors eren:

1. Era necessari reformar la societat i ho havien de fer els polítics ja que eren els que estaven més ben preparats i tenien molt de poder.
2. S'havien de fer obres perfectes segons els cànons del classicisme: equilibri, mesura, harmonia, seny, proporció,...
3. Rebutgen l'ideal romàntic i modernista que considera l'artista com un geni basat en la inspiració. Només creuen en el treball sistemàtic, pacient i sotmès a les normes clàssiques.
4. Els temes havien de ser: els ambients i els mites de la mediterrània clàssica, lluminosa i tranquil·la, contraposada a les terres del nord d'Europa més fortes i agitades. 
5. Creuen que el lloc ideal per viure i recrear és la ciutat ja que hi ha el poder polític, actes culturals, modernitat,...

Josep Carner