Mercè Rodoreda va néixer a Barcelona l'any 1908 i va morir a Girona l'any 1983 i és la novel·lista més important de postguerra per la densitat i els poemes de la seva obra. És autora de la novel·la catalana més aclamada
de tots els temps, La plaça del Diamant (1962), que es pot llegir actualment en més de vint idiomes.
Va viure la seva infantesa al barri de Sant Gervasi de Cassoles. Va ser filla única. Les persones que van tenir més influència en Mercè van ser ser la seva mare i el seu avi. Les flors eren la seva passió i estan reflectides constantment a la seva obra. Va ser autodidàctica. Com que va passar molt de temps al jardí quan era una nena, el jardí era el lloc ideal per ella.
Va començar a escriure contes per a revistes, com a fugida d'un matrimoni decebedor i, més tard, quatre novel·les d'un cop, que després rebutja, tret d'Aloma (1938), amb la qual guanya el premi Crexells. A les primeries de la Guerra Civil espanyola treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les Lletres Catalanes. Va ser exiliada primer a diverses localitats de França i després a Ginebra, trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català. Amb El carrer de les Camèlies (1966) guanya el premi Sant Jordi, el de la Crítica i el Ramon Llull. A mitjan anys setanta retorna a Catalunya, a la població de Romanyà de la Selva, on acaba la novel·la Mirall trencat (1974) i, entre d'altres, encara publica Viatges i flors i Quanta, quanta guerra..., el 1980, any en què li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Des de 1998 es convoca el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l'autora.
Alhora d'escriure feia servir la novel·la psicologica, és a dir no deia què pensaven els personatges ni com eren, ho ha d'intuir el lector a partir del què passa a l'història. A més utilitzava la llengua parlada, que és una tècnica narrativa que es caracteritza per utilitzar frases fetes, incadabades, punts suspensius,...
Va viure la seva infantesa al barri de Sant Gervasi de Cassoles. Va ser filla única. Les persones que van tenir més influència en Mercè van ser ser la seva mare i el seu avi. Les flors eren la seva passió i estan reflectides constantment a la seva obra. Va ser autodidàctica. Com que va passar molt de temps al jardí quan era una nena, el jardí era el lloc ideal per ella.
Va començar a escriure contes per a revistes, com a fugida d'un matrimoni decebedor i, més tard, quatre novel·les d'un cop, que després rebutja, tret d'Aloma (1938), amb la qual guanya el premi Crexells. A les primeries de la Guerra Civil espanyola treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les Lletres Catalanes. Va ser exiliada primer a diverses localitats de França i després a Ginebra, trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català. Amb El carrer de les Camèlies (1966) guanya el premi Sant Jordi, el de la Crítica i el Ramon Llull. A mitjan anys setanta retorna a Catalunya, a la població de Romanyà de la Selva, on acaba la novel·la Mirall trencat (1974) i, entre d'altres, encara publica Viatges i flors i Quanta, quanta guerra..., el 1980, any en què li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Des de 1998 es convoca el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l'autora.
Alhora d'escriure feia servir la novel·la psicologica, és a dir no deia què pensaven els personatges ni com eren, ho ha d'intuir el lector a partir del què passa a l'història. A més utilitzava la llengua parlada, que és una tècnica narrativa que es caracteritza per utilitzar frases fetes, incadabades, punts suspensius,...
No hay comentarios:
Publicar un comentario