El fènix
- La gent antiga d'Egipte 7-
em creia l’ocell més bell, 7a
el que mai moriria, 7-
el sol mateix, fet ocell. 7a
Qui-sap-la gents m’invocava 7-
en un temple tot daurat; 7b
ells deien:- Si mor un dia, 7-
tornarà ressuscitat-. 7b
Mai ningú pogué sotjar-me 7-
ni topar-me en un cantó; 7c
i és que s’havia fet córrer 7-
que era existent, i no en só. 7c
Ara m’esmenta un poeta 7-
quan ja no es parla de mi. 7d
Potser jo, si us el creguéssiu, 7-
arribaria a existir. 7d
De Bestiari (1964)
Aquest poema pertany al recull de poemes de Josep Carner el bestiari. Aquest recull correspon a la última etapa de la poesia de Carner. Aquest recull és considerat un simple afegit final i se l'ha valorat molt poc.
És un volum de cent cinquanta-quatre poemes en els quals apareixen els animals ordenats alfabèticament: de les abelles fins a la zebra com una enciclopèdia.
En aquest volum els animals esdevenen la forma de pretext per a la reflexió sobre els comportaments humans. Per arribar a això, utilitza el joc de paraules, la dicció i els recursos retòrics.
És un poema de quatre estrofes amb quatre versos heptasíl·labs cada una. Té una rima consonant en els versos parells i té rima lliure ens els versos senars. Amb això podem deduir que és una cançó popular.
El tema del poema és el Fènix, un ésser irreal que no ha existit mai però que li agradaria existir.
Aquest poema està dividit en dues parts. La primera part són les tres primeres estrofes en les que l'ocell en primera persona està explicant el seu passat. Diu que la gent el creia com l'ocell mes bell i l'ocell immortal. En la segona estrofa ens explica la llegenda del Fènix, la de l'ocell que es curava totes les ferides i que quan moria tornava a ressuscitar a partir de les seves cendres. Aquí també diu que els egipcis creien en ell ja que diu que l'invocaven. En la tercera estrofa ens diu clarament que mai ha existit tot i que la gent es pensés que sí.
La segona part parla del present i diu que l'estan escrivint quan ja fa temps que no es parla d'ell i jo crec que és un joc.
Aquest poema està compost per un llenguatge fàcil d'entendre i no és complicat. No té gaires figures retòriques. Jo hi he trobat una metàfora en el quart vers, que identifica a l'ocell com si fos el sol i dos encavallaments en els versos 5 i 6, 9 i 10.
Com a conclusió diria que Carner personifica aquest poema fent-se passar pel Fènix i ho fa com si fos un joc.
Gràcies Júlia per estalviar-me feina,sembla molt coherent aquest comentari.
ResponderEliminar